‘Atacar la terra i el sol’ de Mathieu Belezi: no hi ha colonialisme pacífic

A la novel·la Atacar la terra i el sol, el francès Mathieu Belezi no ens dona anys ni gaires llocs, però sí pistes. Séraphine, una de les protagonistes, plora desolada quan arriba a l’est d’Algèria i veu les set hectàrees de terra que la república els ha concedit a ella i al seu marit. No ho sap, però són pio­ners d’una nova etapa en la colonització nord-africana. Durant disset anys, les tropes ses s’han enfrontat a la resistència ferotge d’Abd-al-Qàdir, que finalment s’ha rendit l’any 1847. Un any després, els aldarulls als carrers de París han derrocat la monarquia sa i s’ha declarat la Segona República. Al cap de pocs mesos, els obrers parisencs s’han tornat a alçar, i la república decidirà enviar-ne uns quants cap a la frontera militar algeriana per establir colònies agrícoles i pressionar així els cabilencs del desert que encara resisteixen la dominació sa.

Que Belezi hagi elegit la fragata Labrador per al viatge de Séraphine no és balder. Fou aquesta fragata la que portà aquells obrers revoltats del 1848 fins a Bona (Annaba), la ciutat principal de l’est d’Algèria, i és aquesta fragata la que Albert Camus va fer servir per evocar l’experiència colonitzadora del seu pare a El primer home (reeditada el 2023 per Raig Verd, amb traducció d’Anna Casassas). De fet, la novel·la de Belezi és una exploració, un aprofundiment, del capítol ‘La colonització i el pare’ del llibre de Camus (les vivències dels colons són idèntiques en els dos textos). Camus ens diu: “Le Labrador, deia el vell metge, s’ho imagina, una fragata que es deia Le Labrador per anar cap als mosquits i el sol.” El metge fa broma del nom del vaixell, homònim de la colònia sa de l’Atlàntic Nord, on hi havia de tot menys mosquits i sol. El món que havia colonitzat el pare de Camus no tenia res a veure amb el Labrador canadenc; era “la Cabília, la part salvatge i sagnant del país,” però formava part del mateix impuls d’expandir la civilització atacant la terra amb el bou i l’arada.

A la novel·la de Belezi, el context històric està desdibuixat. El món indígena dels algerians només apareix a través d’ulls europeus. No se’ns explica, per exemple, que la violència que experimenten els protagonistes és conseqüència de la revolta iniciada el 1849 pels cabilencs a Zaatcha, prop de Biskra, i continuada a Ouargla les dues dècades següents. Belezi concentra tota l’energia a explorar el cor dels colonitzadors. La narració del soldat francès, l’altre protagonista a part de Séraphine, està marcada per un estil que recorda al primer Coetzee: l’èxtasi de la violència colonial, la plenitud que assoleix el colonitzador en sotmetre els homes i violar les dones. El soldat imposa la civilització esdevenint bàrbar i se sent realitzat amb el fusell a la mà, banyant-se amb la sang dels enemics. De la narració de Séraphine, la colonització com l’expansió precària de la vida quotidiana europea: patiment i feina dura.

I, enmig de tot això, una petita victòria: un casament. Si la mort és persistent a la colònia agrícola, també ho és l’obsessió per casar-se i tornar-se a casar quan la mort ataca, l’obsessió per mantenir la família nuclear a qualsevol preu, “per sobre de tot el desig de complaure l’home i fer-li fills,” diu Séraphine. L’oposició entre la família catòlica, nuclear i civilitzada, i un món àrab, bàrbar i polígam, fou un vector fonamental de la colonització sa a Algèria, tal com ha estudiat la historiadora Judith Surkis.

El ritme de Belezi és frenètic, també en català; l’assisteix l’absència de punts i la traducció excel·lent d’Oriol Valls. Ja fa temps que el mite de la “penetració pacífica” a Algèria que propugnava el discurs colonialista francès ha estat desacreditat, però la multitud de premis i les vendes assolides per Atacar la terra i el sol indiquen que, per fi, d’aquell mite ja no en queda res.

Atacar la terra i el sol 

Mathieu Belezi 
Traducció d’Oriol Valls Fornells
Sembra Editorial. 112 pàgines. 18,50 euros